Història de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona

Origen del projecte

L’any 1918, l’arquebisbe de Tarragona, Dr. Antolín López Peláez, ordenaciova encomanar a Mn. Sanç Capdevila Felip, ecònom de la parròquia de Forès, que realitzés un estudi sobre els arxius parroquials a l’arxidiòcesi de Tarragona. La memòria, sota el títol de «L’estudi, ordenació i inventari dels arxius parroquials», porta la data d’1 de desembre del mateix any. La mort de l’arquebisbe, el dia 22 del mateix mes, va impedir el prelat de rebre-la. Tanmateix, el 19 de gener de 1919, Mn. Sanç Capdevila la va lliurar al vicari capitular de Tarragona, el Dr. Gaietà Sentís Gran.

Fundació de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona

El 21 de desembre de 1919, el Dr. Francesc Assís Vidal i Barraquer va prendre possessió com a arquebisbe de Tarragona. Poc temps després, el 9 de febrer de 1920, el nou prelat va determinar la creació d’un arxiu diocesà, on s’hi guardessin tots els documents històrics i manuals antics de l’Arxiu de la Província de Tarraconense, de la Taula Arquebisbal, de la Secretaria de Cambra, de la Cúria Eclesiàstica i dels arxius parroquials de tota l’arxidiòcesi. Aquell mateix dia va encomanar l’obra a Mn. Sanç Capdevila. Així es va fundar l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona (AHAT).

Aquesta va ser una de les seves primeres providències al front de l’arquebisbat de Tarragona. Tanmateix, encara avui les raons de dita decisió no ens són del tot clares. Hom ha apuntat com a causa possible de la fundació el projecte que tenia el Dr. Vidal i Barraquer d’erigir a Tarragona una universitat catòlica, com les que hi havia a Milà i a Lovaina.

Mn. Sanç Capdevila i Felip

Va néixer a Maldà l’11 de desembre de 1883, fill d’una família benestant. Va estudiar al Seminari i a la Universitat Pontifícia de Tarragona. Fou ordenat de prevere el 19 de setembre de 1908. Va ser vicari de Sant Martí de Maldà, i posteriorment vicari de Guimerà i ecònom de Forès. Fou el fundador i primer director de l’AHAT (1920-32). Finalment fou nomenat, prèvia oposició, canonge arxiver de la Catedral Basílica Metropolitana i Primada de Tarragona (1931-32). Va morir al seu poble nadiu, el 19 de setembre de 1932, a l’edat de 48 anys.

Mn. Sanç Capdevila, en l’opuscle publicat amb el títol de El archivo parroquial y su ordenación. Estudio y normas prácticas para ordenar, catalogar y conservar los archivos parroquiales (Barcelona, 1926), va proposar un sistema d’ordenació i catalogació dels arxius parroquials. Va ser també l’autor d’un important nombre de monografies sobre castells (Maldà, Arbeca), santuaris (el Tallat, Sant Magí de la Brufaganya), esglésies (Guimerà), confraries, etc., i va escriure articles de caire històric en molts dels diaris i revistes de l’època. Per indicació del cardenal Vidal i Barraquer va aplegar la legislació eclesiàstica dels sínodes diocesans i concilis provincials que els bisbes de la Tarraconense havien promulgat a favor de l’ús de la llengua catalana en l’ensenyament de la doctrina cristiana i la predicació. Finalment, l’any 1930, per tal d’evitar la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, va ser publicat de manera anònima el llibre Processus iuris ecclesiastici, que recollia el fruit de la seva investigació.

L’espai i la infrastructura

L’any 1920, per tal d’instal·lar el nou arxiu es va habilitar una sala a la planta baixa del Palau Arquebisbal. Es tractava d’una cambra gran, la que hi havia entre la muralla i l’hort, a sota mateix de la capella, la mateixa que avui ha esdevingut sala de reunions. Les obres de rehabilitació van començar immediatament. Un cop acabades, la sala es va deixar eixugar durant un any.

El 14 de maig de 1921 van arribar a l’AHAT els quatre primers armaris de fusta amb les portes cobertes amb una xarxa metàl·lica, que va fer el fuster Josep Juncosa pel preu de 220 pessetes cadascun. El dia 23 de juliol es va instal·lar la calaixera de les cèdules. Finalment, el 28 de setembre van arribar els vuit darrers armaris.

L’any 1929, el cardenal Vidal i Barraquer va encarregar a l’arquitecte barceloní Jeroni Martorell que projectés un edifici de nova planta per a instal·lar-hi l’AHAT. El prelat cedia per a aquesta finalitat la seva cotxera, que es trobava entre els edificis del Palau Arquebisbal i el Seminari. Tanmateix, el projecte no va arribar pas a bon terme.

Organització de l’arxiu

El 10 de febrer de 1921, Mn. Sanç Capdevila va anar a Barcelona per tal de visitar i conèixer el funcionament de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i l’Arxiu de la Ciutat de Barcelona. Per altra banda, el dia 14 va aconseguir de Puig i Cadafalch, aleshores president de l’Institut d’Estudis Catalans, el compromís que trametria a l’AHAT totes les obres de tipus històric que publiqués aquella institució i totes les obres repetides que tingués la Biblioteca de Catalunya, i, finalment, una subvenció econòmica que permetés relligar els volums del novell arxiu. El primer xec, de 250 pessetes, va arribar el 3 d’agost del mateix any.

El 15 de febrer de 1921 van arribar a l’AHAT els primers arxius parroquials. Es tractava dels fons documentals de les parròquies de Belltall, Conesa, Passanant i Forès. El dia 16 del mateix mes es va començar a destriar l’arxiu de Secretaria de Cambra, on es va trobar part de l’arxiu dels religiosos trinitaris de Tarragona. El 22 d’agost van ser traslladats a l’AHAT una pila de papers trobats en una cel·la del Seminari Pontifici de Tarragona. Es tractava de fragments de visites pastorals, registres de negocis i manuals notarials. El 27 de setembre, el cardenal Vidal i Barraquer va dipositar a l’AHAT l’arxiu del castell d’Aramprunyà i de la família Foxà. A partir d’aleshores, Mn. Sanç Capdevila va iniciar les seves excursions per les parròquies de l’arquebisbat tot recollint la documentació que posteriorment els rectors enviaven a Tarragona. El 3 d’octubre de 1924 arribava a l’AHAT l’última expedició de documents recollits per Mn. Sanç Capdevila. Amb els arxius parroquials de la Secuita i el Codony quedaven pràcticament del tot recollits els fons parroquials de l’arquebisbat de Tarragona, tret d’unes poques però notables excepcions: Reus, Valls i Montblanc.

El 10 de desembre de 1921 el cardenal Vidal i Barraquer va ordenar que tota la documentació de l’arquebisbat de Tarragona anterior a 1750 fos dipositada a l’AHAT. Una triple intenció movia aquesta providència episcopal: evitar la possible pèrdua de documentació, assegurar-ne la conservació i facilitar-ne la consulta.

Mn. Sanç Capdevila, malgrat la seva formació autodidacta, va tenir accés als darrers avenços de l’arxivística moderna. Hom sap que havia llegit els autors francesos, italians i holandesos més afamats del moment. La seva proposta d’ordenació i catalogació dels arxius parroquials així ho palesa. Decidit defensor del principi arxivístic de la procedència va reorganitzar els fons documentals de la mensa arquebisbal, vicariat eclesiàstic, secretaria de cambra i govern, província eclesiàstica, parròquies, religiosos i confraries. Així mateix, va tenir cura de restablir o crear sèries i subsèries documentals.

La preocupació de la seva època per l’afirmació nacional el va portar a recollir les notaries eclesiàstiques. Convençut defensor de la tesi segons la qual Catalunya era una terra de pacte, es va preocupar dels llibres i manuals notarials, dels llibres de testaments i de capítols matrimonials, etc. La sèrie notarial s’iniciada a moltes parròquies al segle XIII i acabada el 1736, esdevindria a moltes poblacions la documentació més antiga conservada. Sens dubte, una altra preocupació per a ell, no menys important, van ser els registres parroquials promoguts pel concili de Trento, que tan curosament va recollir.

Una llarga letargia

La mort de Mn. Sanç Capdevila lany 1932, quan la legislació republicana començava a despullar econòmicament l’Església, va suposar linici duna llarga letargia per a l’AHAT. No fou fins l’any 1935 que, Mn. Jeroni Claveras i Brunet, que havia estudiat arqueologia clàssica i arxivística pontifícia a Roma, fou nomenat nou arxiver diocesà. El 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil, la situació va empitjorar encara més.

Durant la guerra civil, malgrat que alguns dels arxius parroquials van ser parcialment o totalment cremats o destruïts, l’AHAT es va salvar en la seva pràctica totalitat. En els primers moments, quan van ser saquejades les oficines de la Secretaria de Cambra i Govern, una part de la documentació corrent es va perdre o es va barrejar. Tanmateix, l’acció decidida de les autoritats va permetre que es preservés l’AHAT. La documentació es va salvar gràcies al fet que es va tapiar la porta principal de la sala. Amb tot, s’hi podia accedir per una entrada lateral.

Un cop acabada la guerra, el Palau Arquebisbal no va ser retornat immediatament a l’Església de Tarragona, sinó que va restar en mans de l’exèrcit nacional. El 31 de desembre de l’any 1940 es va fer efectiu el traspàs a mans del vicari general, Dr. Salvador Rial Lloberas.

La llarga ocupació militar (1939-1940) va impedir el restabliment de les antigues sèries documentals. Hom encara tardaria uns quants anys a retrobar la documentació i a refer l’antiga organització. Mentrestant va ser creada una única sèrie de notaria de l’arquebisbat, sota la cura del Vicariat Eclesiàstic, i la documentació de Secretaria de Cambra i Govern va iniciar un llarg periple d’empobriment arxivístic i desorganització.

L’AHAT va continuar sota la direcció de Mn. Jeroni Claveras. Amb el seu nomenament com a secretari de cambra i govern de l’Arquebisbat (1948-1953) la seva dedicació a l’Arxiu va minvar, necessàriament. Aquesta és una de les èpoques més fosques de l’AHAT. Els investigadors anaven a Secretaria i un oficial els donava la clau de l’Arxiu. Així n’esdevenien senyors, sense cap mena de suport ni control per part de la direcció. L’Arxiu va romandre en el més absolut oblit.

El nou edifici

L’any 1968 una invasió de tèrmits va aconsellar el trasllat de la seu de l’AHAT a una altra ubicació. El cardenal Benjamín de Arriba y Castro va demanar assessorament a la Dirección General de Archivos y Bibliotecas per tal d’analitzar la situació en què es trobava l’AHAT. L’informe tècnic es fixava en l’estat de les instal·lacions i dels fons documentals que hi havia dipositats. Les conclusions finals no van ser gaire favorables: es constatava la manca d’espai per a dipositar nova documentació i l’absència d’un lloc adequat per habilitar-lo com a sala de consulta per als investigadors.

Per fer front a les carències que remarcava l’informe tècnic es va decidir construir un edifici de nova planta on allotjar l’Arxiu. Llavors va ser quan es va recuperar la idea inicial, del cardenal Vidal i Barraquer, de construir-lo en el terreny on hi havia la cotxera, situat entre el Palau Arquebisbal i el Seminari Pontifici. Les obres van començar la tardor de 1968 i van durar tres anys. La despesa de l’obra va ser assumida per l’Arquebisbat de Tarragona, que va aportar-hi 2.700.000 pessetes i que va rebre una ajuda d’1.500.000 pessetes de la Dirección General de Archivos.

Malgrat que l’estructura del nou edifici va ser projectada per a la instal·lació d’armaris compactes que havien de permetre una major conservació de la documentació, problemes de tipus econòmic no ho van fer possible. Es van substituir els antics armaris de fusta per unes prestatgeries metàl·liques niquelades.

L’any 1971 la nova seu de l’AHAT va ser beneïda per l’arquebisbe Josep Pont i Gol.

El redreçament

La reobertura de l’AHAT va significar també un nou impuls en la política arxivística de concentració de fons, seguint la línia encetada pel cardenal Vidal i Barraquer. L’1 de març de 1979 l’arquebisbe Pont i Gol va manar a totes les parròquies de l’arquebisbat de Tarragona que dipositessin a l’AHAT tota la documentació anterior a 1850.

L’any 1969 va ser nomenat director de l’AHAT Mn. Francesc Xavier Ricomà Vendrell, que havia cursat estudis a Roma sobre patrimoni i arxivística. La primera tasca encarregada al nou arxiver va ser el trasllat dels fons documentals de l’antiga seu al nou edifici de l’AHAT. Aprofitant aquesta circumstància va encapsar gran part de la documentació que fins aleshores s’havia servat en lligalls. Durant aquesta època hom va variar el tractament arxivístic aplicat als fons parroquials. Les sèries i subsèries, que Mn. Sanç Capdevila pacientment havia establert, van ser substituïdes per una numeració continuada.

L’any 1978 va ser nomenat director de l’AHAT, Mn. Salvador Ramon i Vinyes. El nou arxiver va esmerçar molts esforços perquè fos continuada la concentració de la documentació dels arxius parroquials a l’AHAT. Una altra de les seves preocupacions va ser acabar l’inventari dels fons parroquials iniciat per Mn. Sanç Capdevila, que s’havia aturat a la lletra F.

Un present obert al futur

L’any 1999 va ser nomenat director de l’AHAT Mn. Manuel M. Fuentes Gasó, el qual fins llavors havia estat estret col·laborador de Mn. Salvador Ramon. Des del seu nomenament l’AHAT ha iniciat un procés lent però constant de modernització. El primer objectiu va ser la rehabilitació i arranjament de les instal·lacions de l’Arxiu (2003). Així, es va dotar el personal d’espais adequats de treball, i els usuaris, d’una nova sala de consulta.

S’ha continuat amb la política de concentració d’arxius parroquials. Així mateix, també s’ha promogut i incentivat la incorporació a l’AHAT de fons personals, tant d’eclesiàstics com de laics. El desig de reestructuració de la institució ha portat a encetar un procés de revisió i nou inventariat de tots els fons parroquials dipositats a l’AHAT. Simultàniament es treballa en l’elaboració del quadre de classificació de l’AHAT. Recentment, a través d’un conveni amb la Diputació de Tarragona i la Fundació Santa Tecla, s’ha adquirit el material informàtic necessari per a la informatització progressiva de l’AHAT (2006).